"Sonata patètica" de Guifré Miquel i Fageda

1r Premi de la Categoria General del 8è Concurs de Contes Castell de la Tossa.

Només feia sis mesos que el veí s’havia instal·lat al pis de sobre i ja era
conegut per tota l’escala. El motiu era ben musical ja que el so del seu piano
havia omplert l’edifici d’arpegis, estudis i preludis... No dic pas que fos una
experiència terrible perquè jo, que hi entenc força, ja veia que el noi tenia fusta
d’artista. Tot i així, és clar que una cosa és sentir una melodia o escoltar un
concert i l’altra, ben diferent, és haver de pair hores i hores d’estudi, d’escales i
d’exercicis tècnics octaves amunt, octaves avall. Al nostre edifici, només el
senyor Garriga -el veí del tercer, sord com una tàpia-, era capaç de fer-hi una
migdiada. La resta de veïns s’empassaven les hores d’estudi tot posant una
mica més fort el volum de la televisió, marxant a passejar el gos o directament
-com feia la senyora María José-, posant-se taps a les orelles.
El destorb que ocasionava als altres veïns però, no és pas el motiu d’aquesta
història. Jo, en el fons, admirava la seva tècnica i les hores de sacrifici que hi
dedicava. Sens dubte, era un jove amb talent que si perseverava podria arribar
lluny en el camp de la interpretació. No obstant, hi havia un detall que em
capficava dia rere dia...
Les seves hores d’estudi diàries sovint les acabava interpretant la Sonata núm.
8 de Beethoven, més coneguda com la sonata Patètica. La meva estimada
“Patètica”, que tantes vegades jo havia tocat quan era un estudiant com ell.
Segurament, en aquesta obra tan famosa, el nostre jove pianista hi trobava una
peça de tancament, de confort, una bona manera de cloure l’assaig de forma
relaxada. Jo he arribat a pensar que aquella peça va ser, durant aquells mesos,
un massatge reconfortant tant pel pianista com per a la resta de veïns, ja que
sabien que aquelles notes eren l’anunci del final d’assaig.
No obstant, aquest efecte reconfortant no ho era pas per mi perquè quan
arribava al final del primer moviment, just en el penúltim compàs, sempre feia la
mateixa errada: se li escapava un la bemoll on clarament havia de tocar un la
natural. Estic segur que era una errada no conscient perquè no la corregia mai
ni se li percebia cap dubte ni cap alentiment just abans d’afrontar aquell
compàs.
Així, cada dia, quan sentia els primers compassos de la Patètica, jo deixava tot
el que estava fent i em concentrava a sentir-ne tota l’execució. Gairebé
acompanyava de forma gestual cada nota. Degustava cada passatge i
m’emocionava amb els crescendos centrals... fins que arribava la nota
desgraciada. El cor se m’accelerava quan s’acostava el final del moviment.
Dins meu pensava que, potser aquell dia, el seu professor li hauria indicat el la
bemoll i esmenaria l’error. Però aquell dia no arribava mai i jo m’estirava els
cabells quan tocava la nota desgraciada. Com pot ser?, em preguntava. Una
interpretació tan elegant, tan ben matisada... i que es tiri per la borda una
feinada en una de les darreres notes! Aquell la bemoll canviava totalment el
sentit de la frase musical i transportava la melodia a una tonalitat absurda, a un
univers sonor distant. De res em servia que instants després encarés l’Adagio

amb una delicadesa sublim i que acabés la sonata amb el Rondó polit, esculpit
d’un llenguatge escrupolós i digne. Era una llàstima perquè allò destrossava
una autèntica obra d’art. Desacreditava tota la resta de treball. És com si una
obra de gramàtica tingués un errada ortogràfica al títol!
Les vegades que me l’havia trobat a l’ascensor no havia estat capaç de dir-li.
Sóc massa tímid i em costa entaular converses i menys si tinc alguna cosa per
retreure o criticar.
Van passar un parell de mesos més i moltes hores d’assaig –amb la bemolls
inclosos- fins que un dia vaig veure un cartell al carrer que anunciava un
concert seu a l’auditori de la ciutat. Al primer instant, me’n vaig alegrar molt
perquè la proximitat me l’havia fet meu i, tot i els maldecaps que provocava a
l’edifici, s’havia despertat un sentiment de pertinença amb aquell xicot. Llavors
però, vaig llegir l’entradeta del cartell: “... interpretarà estudis de Chopin,
Rakhmàninov i la “Patètica” de Beethoven”.
Els estudis de Chopin serien un èxit assegurat, perquè posseïa la tècnica i
l’agilitat de dits que demana el compositor polonès. I també aquell preludi de
Rakhmàninov, contundent, fortíssim, que dominava amb majestuositat. Ara bé,
el concert l’acabaria la Patètica de Beethoven... i amb aquell la bemoll!
Què havia de fer? Li havia de dir? Només de pensar-ho em posava vermell de
vergonya. L’havia de deixar estampar contra la crítica? Una errada així, en un
concert d’auditori, no es perdona: la lectura musical és una cosa que ja se
suposa a qualsevol concertista i per tant, en un recital es valoren els sentiments
que arriben, el que es transmet i la forma com es vehiculen les frases musicals.

Suposo que el meu inconscient, per tal de no afrontar la conversa amb el
pianista, es va convèncer que el millor per a la carrera d’un nou intèrpret seria
una crítica dura i despietada. A vegades, un bon cop de roc és la millor manera
d’aprendre i t’ajuda a enfocar millor la carrera en qualsevol àmbit. Un pianista
que vol ser concertista ha d’aprendre també a entomar les crítiques i més, com
en aquest cas, si es tractava d’un problema de fonament. Decidit doncs que el
millor que podia passar era que s’estimbés com a forma d’aprenentatge vital i
artístic, vaig decidir no dir-li res.
El dia en qüestió em vaig presentar al concert. De seguida, el martelleig de
cada nota dels estudis de Chopin van corprendre el públic. La nitidesa del so
era aclaparadora. Tocar tantes notes amb tant poc marge i que, a més,
s’entenguin dins un fraseig global requereix d’una tècnica excelsa. Cada estudi
era millor que el següent. Posteriorment vingué el preludi de Rakhmàninov, no
tan mecànic com Chopin, i el sentiment fins llavors contingut s’escampà per la
sala. Aquelles sonoritats ens transportaven a les campanes del Kremlin
moscovita. Ja amb el públic completament entregat, es disposà a cloure el
concert amb la famosa - i coneguda per tothom- sonata Patètica. L’inici de la
sonata, com sabeu, conté aquella emoció trenada en uns acords durs en do
menor que ens porten a un ambient tràgic. Llavors els passatges més lírics
s’apoderen de l’obra sense deixar els arravataments furiosos i les escales
brillants. Fins que va arribar el final del primer moviment i... , evidentment, va
caure el la bemoll. Vaig mirar de reüll al meu voltant i només vaig veure cares
complagudes. Cap gest de distracció. Tothom, absolutament tothom immers en
l’ambient sonor creat per Beethoven. És possible que la gent no pugui captarho
perquè els coneixements musicals d’aquest país són molt baixos, vaig pensar...
El concert va acabar amb el públic dempeus. El jove intèrpret va haver de sortir
tres vegades a saludar i va obsequiar-nos amb un altre monument a la tècnica
pianística de Franz Liszt. Jo estava molt confús perquè si bé havia estat un
concert que havia deixat empremta, aquella errada era una gran taca que ho
enterbolia tot. Per això, els meus aplaudiments van ser tímids i mossegats en
contrast al senyor del meu costat que es va aixecar vermell cridant bravos a cor
què vols.
L’endemà de bon matí, vaig baixar ràpid a comprar el diari per llegir-ne la
crítica. Havia distingit el famós J. Balcells –crític famós per no tenir pèls a la
llengua- entre el públic. En trobar la ressenya, la meva sorpresa fou majúscula
quan vaig llegir que “els afortunats que vam omplir l’auditori durant la vetllada
d’ahir a la nit, vam gaudir d’un concert brillant amb una execució perfecte. Sens
dubte, estem davant d’un jove talent a qui ben aviat la ciutat li quedarà petita”.
“Execució perfecte”? Però com podia dir aquella bajanada? Estava indignat! El
Balcells no era capaç de distingir una errada tan clamorosa? Aquella crítica era
la gota que va fer vessar el got i vaig decidir actuar. Si bé no em vaig atrevir a
parlar amb el pianista, sí que li volia retraure al crític musical aquella deixadesa
en la seva feina.
No va ser, però, fins que vaig anar a la botiga de música de la cantonada a
comprar la partitura de la Patètica per fotocopiar-la, marcar amb un retolador de
color llampant la nota mal alterada i enviar-la a l’atenció del sr. Balcells, que em
vaig adonar que ... bé, ehem, ...que em vaig adonar que també Beethoven

s’havia equivocat. Maleït la bemoll!