"Mentre em recordis, viuré" de Carmen Elvira Villagra

3r premi Categoria General del 8è Concurs de Contes Castell de la Tossa

Segurament no arribaré a veure si el Barça guanyarà aquest any la lliga. No sé
si aquesta primavera podré anar amb tu a mirar les onades als camps de blat.
Tampoc crec que conegui la teva tutora del curs vinent. És possible que mai més
caminem descalços a la vora del mar agafant petxines i descobrint tresors de
pirates amagats.
Ara per ara, només sé del cert dues coses. La primera és que quan tu llegeixis
aquesta carta, jo ja m’hauré mort. I la segona, i més important, és que malgrat
tot, seguiré vivint a través dels teus ulls i brillant amb el teu somriure. Perquè,
gràcies a tu, jo viuré per sempre més.
El temps s’escurça. Són més els dies viscuts que els dies que em queden per
viure. El poc temps que tinc el dedico a escriure’t aquestes línies, aquesta carta.
M’agradaria deixar-te escrit lo molt que t’estimo, però això ja ho saps. És un acte
egoista, ho sé, però la meva mà i el meu cor s’entesten en deixar per escrit allò
que vull que perduri, allò que no vull que s’acabi amb mi, tot allò que hem
compartit.
Els que m’envolten aprofiten tots els moments per acompanyar-me, per donar-6me
missatges d’esperança, per fer veure que aquest final imminent no existeix i
que com si per art de màgia, un miracle ens permetés fer plans de futur. Un futur
que tots sabem que no existeix. Ells ho saben. Jo també.
No tinc por de morir-me. Tinc por que, al morir-me, oblidis tot allò que hem
compartit plegats, que no recordis lo molt que t’he estimat i t’estimaré sempre. Si
aconsegueixo no formar part del teu oblit, ja no tinc por de la mort.
En aquesta habitació tot va accelerat, el temps s’acaba i els que m’envolten
lliuren una batalla perduda per donar-me més minuts de vida, més dies per
compartir. És només quan tu entres a l’habitació que el temps s’atura. Les
busques del rellotge deixen de lliscar, suaument. Ningú no se n’adona, només tu
i jo. No tenim mai pressa per dir-nos les coses, per fer tot allò que no hem fet,
junts som una sola persona. La meva habitació es converteix en el nostre
santuari. Tots dos, dins la nostra bombolla invisible, respirem al mateix ritme. I
tot s’atura.
Recordes aquest estiu quan estava ingressada i em visitaves tots els matins?
L’àvia t’acompanyava només llevar-te i jo ja sentia el teu somriure fins i tot abans
que obrissis la porta. I, sense paraules, cada matí, et treies les xancletes i et
posaves dins el meu llit, ben arraulit al meu costat. Allà, tots dos suats, en ple
mes d’agost, compartint els nostres secrets, els nostres silencis, sota els llençols
estèrils.
Dubto que oblidis les carreres que hem fet empenyent la cadira pels passadissos
de l’hospital, ni els partits de futbol que has improvisat en aquelles sales fosques
on, sovint, esperàvem uns resultats incerts, a vegades desoladors. Tu millor que
ningú saps que no ha estat fàcil. Poca gent m’ha vist abocar tantes llàgrimes i
tanta frustració com tu cada vegada que els metges em comunicaven un nou
diagnòstic, un nou compte enrere. Al principi, vaig tractar de protegir-te, d’evadirte
d’aquest malson, de fer-ho invisible als teus ulls. Però estem massa a prop,
massa connectats per amagar-te una cosa així. El dia que vas arribar de l’escola
amb els ulls brillants de ràbia i la barbeta tremolant, vaig decidir incloure’t en els
meus moments, empassar-me la meva ràbia o les meves esperances malmeses
i compartir amb tu els meus darrers dies, els meus darrers moments. Perquè el
càncer m’ha pres la vida, m’ha pres el meu futur i això ho visc amb ràbia, amb
impotència. No em conformaré mai a perdre’t però a mida que avancen els dies
entenc que de res serveix revelar-me. Però almenys, sí puc gaudir de cada
instant que passem plegats.
Va ser dolorós assumir que el pare em deixés, pair la pèrdua d’aquell amb qui
havia somniat fer-me gran i descobrir que ell ja havia trobat la substituta idònia
per envellir plegats. Però, el més dolorós de tot plegat, va ser acceptar separarme
de tu, estar lluny de la teva respiració, dels batecs del teu cor. Encara que
fos només un dia a la setmana, o un parell de caps de setmana al mes,
m’aterrava la idea d’estar sense tu. Amb el temps, he arribat a entendre que
aquesta separació no va suposar cap pèrdua, sinó una suma de factors que, ben
avinguts, ens ajuden a tots plegats a passar el tràngol d’aquest moment.
Avui m’ha trucat la Mirta i hem estat parlant de tu. Et sorprèn encara? No vulguis
buscar el sentit de totes les coses. Si una cosa he aprés amb aquesta malaltia
és que, al final, ens agradi o no, hem d’acabar acceptant allò que anem trobant.
I amb la Mirta ha passat això. Jo no la buscava, però he acabant estimant-la. Sé
lo difícil que ha estat per a tu acceptar-la.
Amb el temps he entès el pare i he sabut perdonar-lo. Durant molt temps, jo
també vaig viure amb rancúnia el seu abandó. Vaig sentir-me traïda,
abandonada, vaig notar com, de bones a primeres, els meus somnis i els de la
família s’esfumaven amb un cop de vent fred. Gèlid, com la darrera abraçada
que em va donar el pare abans de marxar a viure amb la Mirta. Tot i això, ara
que han passat els anys, sé que això va ser necessari. Estimo el teu pare, he
entès, potser massa tard, el que esperava de mi i el que va buscar finalment en
una altra persona, cansat de donar cops de cec. I, finalment, tampoc veig que
estigués tan equivocada. Aquell amb qui vaig somniar envellir fins al final, està
aquí al meu costat. I no està sol, ens ha portat l’aire fresc de la Mirta que, com el
sol de primavera, està al nostre costat, escalfant-nos els cors sense demanar res
a canvi. Com una glopada d’aire. Càlida.
Quan tot això s’acabi, viuràs amb ells. No dubtis mai que els tindràs sempre al
teu costat i que seran també els teus ulls i les teves mans. Utilitza el cor per
acostar-te a ells. Tant la Mirta com el teu pare t’estan esperant amb els braços
oberts, refugia’t en ells. Estimo el teu pare, estimo la Mirta.
Em queda tant per dir-te, tants records per encabir dins la nostra caixa dels
sentiments que no sé per on començar. Avui ha vingut l’àvia i juntes hem passejat
una estona pel passadís. Ella, empenyia amb calma la cadira, jo em deixava
portar. El sol de l’hivern entrava pels finestrons d’aquella terrassa coberta i
tancant els ulls m’he sentit bressolada, transportada al nostre lloc predilecte.
Quants estius seguits hem viatjat a les nostres platges? El nostre raconet del
món, el nostre paradís. Cada estiu, esperàvem ansiosos les vacances per fer les
maletes i fugir. Una maleta, quatre banyadors, dos tovalloles i tot un estiu per
mirar el mar. El teu pare i jo vam descobrir per casualitat aquestes platges quan
encara no havies nascut. De fet, i això no t’ho he dit mai abans, va ser allà on et
vam concebre. Feia molt temps que el desig existia però va ser en la calma
d’aquestes onades, en el silenci d’aquests carrerons blancs i en el caliu d’aquests
llargs vespres que vas començar a fer-te realitat dins meu. Entens millor ara la
meva passió per aquest lloc? És un lloc màgic. És el lloc on vaig començar a ser
la teva mare. El lloc on vas començar a formar part de mi, per sempre més.
Mentre em recordis, viuré
Aquest és el lloc on tu vas néixer. Aquest és el lloc on jo vull morir. Barrejar-me
amb aquestes aigües, deixar-me bressolar per les onades que tants i tants estius
ens han mullat els peus, sentir el caliu d’aquest sol sobre mi. Et demano que,
arribat el moment, em portis a la nostra platja, al nostre petit raconet del món.
Allà on el temps s’atura per deixar-nos respirar lliurement, sense presses.
Deixa’m reposar allà i vine a veure’m sempre que vulguis. Jo t’estaré esperant.
Sempre.
Els dies passen i sento que això s’acaba. Se m’acaben les forces, se m’acaba
l’alè. Hi ha dies que no tinc forces ni per pentinar-me, ni tan sols per rentar-me la
cara. Sento la pell grisa, em falta la brisa fresca del matí. Quan tu arribes, intento
respirar a través de la teva pell. Rius quan t’ensumo els cabells per endevinar
què has dinat avui a l’escola o quan et llepo els dits per trobar una petita engruna
de xocolata. Tinc els sentits malmesos, adormits, no sento fred ni calor, no trobo
el gust de les coses.
Fill, només em queda demanar-te a tu un altre favor. Vull que visquis la vida com
si cada dia fos el darrer dia que compartim junts. Vull que contagiïs els que tens
al teu costat amb el teu optimisme, amb el teu somriure. Vull que ploris, que
riguis, que cridis, que corris ben ràpid quan calgui. Com t’he dit al principi, jo ja
no hi seré però continuaré vivint a través dels teus petits gestos, dels teus crits,
dels teus plors. Continuaré brillant als teus ulls i al teu somriure. Fes-me aquest
favor, el darrer que et demano: viu fill meu, viu lo més intensament que puguis
viure. No tinguis por del que et porti la vida, viu-la amb força, posant tots els teus
sentits en aquelles coses que facis, en allò que sentis, en tot allò que recordis.
Jo descansaré en pau al teu costat. Perquè mentre em recordis, viuré.