"A prova de foc" de Joan Pinyol i Colom

2n premi de la Categoria General del 8è Concurs de Contes Castell de la Tossa 

Era un dia qualsevol. Després d’unes imprecisions que van fer témer el pitjor, el dron casolà construït per l’Abel i la Maica es va enlairar des del pati de l’institut de Montbui i va cobrir el tribunal de recerca amb un lleu polsim. El Vicenç, professor de tecnologia i tutor del projecte, no va parar de tossir fins que van perdre de vista l’aparell en direcció a la Tossa. Duia incorporada una microcàmera que permetia seguir-li en tot moment l’òptica a través de l’ordinador portàtil que controlava la Maica. Professors i alumnes no es van perdre detall de com sobrevolava l’ermita preromànica. Els tres absis imponents encarats a la conca d’Òdena, la forma rectangular de la construcció, la coberta a dues aigües, el portal d’arc rodó i adovellat pel cantó del migdia i, coronant el mur de ponent, un campanar d’espadanya de doble arcada. De sobte va començar a aparèixer un text a la pantalla: “L’any 987, en el temps que el bisbe Froià erigia la torre del castell, va fer construir al costat una sòlida església que, contra el corrent de l'època que les cobria amb encavallades de fusta, la va cloure amb voltes a fi d'evitar la destrucció en les freqüents invasions de sarraïns. Després d'uns anys d'abandonament, es va acabar l’any  1032 per l'impuls del bisbe i abat Oliba, en ple procés de repoblació de la comarca”.
En veure que l’emoció del tribunal no parava de créixer, el Vicenç va ordenar a l’Abel que aturés màquines i fes reposar l’aparell. El jove va activar els quatre sensors i amb una absoluta destresa el va fer aterrar damunt la teulada de l’edifici religiós, de cara el castell i amb els quatre motors en funcionament. Aleshores va intervenir la Remei, professora de socials.
- No puc negar que ens trobem davant un prodigi tecnològic de primera magnitud. No ho dic pel fet de saber maniobrar un vehicle aeri no tripulat. En ple segle XXI no és cap novetat que ens sobrevolin a diari. Em refereixo al fet d’haver-lo construït vosaltres dos i d’haver-lo enviat tan enlaire. Sou uns genis i si arribeu a patentar l’invent, estic convençuda que també arribareu ben amunt!
- El mèrit és del pare de l’Abel –va afegir la Maica-. Ens va facilitar tots els materials. Explica-ho, tu!
- El meu pare sent la passió per l’aeromodelisme des que era petit. Amb els anys ha anat perfeccionant la tècnica i ha acabat sent un expert del vol radiocomandat. Quan li vam explicar que, per al nostre treball de recerca, ens proposàvem la construcció i la posada en òrbita d’un dron, es va engrescar de valent i l’endemà mateix ja ens va facilitar els propulsors, els motors, les hèlices, el regulador de potència, els sensors per girar i la petita placa d’ordinador que controla aquests sensors. També ens va donar un cop de mà  en la construcció de l’aparell. Va proporcionar-nos el xassís enreixat i ens va ajudar a incorporar-hi el receptor.
- Molt ben explicat, Abel –va afegir el tutor de recerca-. I ara, si us sembla, tornem a enlairar-lo abans que se sobreescalfi.
- Un moment! –el va tallar de nou la Remei-. Tot això que expliques és molt tècnic i jo, que sóc de socials, no hi entenc pas gaire, per no dir gens. Però no penso passar per alt la meravella del text afegit a la pantalla amb les explicacions històriques de cada espai.
- Va ser una idea de la Maica. Ara et toca parlar a tu!
- Quan el dron sobrevola la Tossa detecta uns codis digitals que en el seu dia es van incorporar al monument i en desxifra l’explicació associada. De seguida veureu com ho farà també damunt de les restes de l’antiga torre del castell.
Quan l’Abel va tornar a emetre el senyal d’enlairament l’aparell va realitzar uns moviments bruscs del tot imprevistos. La llarga aturada en marxa va sobreescalfar i va danyar les conduccions elèctriques. Tot i així l’entusiasme de l’alumne va aconseguir que es tornés a alçar i en pocs segons va guanyar la distància que separava l’església i el castell. El tribunal va fitar la pantalla amb gran expectació fins que els seus nassos van topar amb un fet del tot inesperat. A banda i banda de l’aparell van començar a aparèixer ratlles de diferents longituds que l’Abel va provar de sortejar sense sort. N’hi va haver una que va interceptar la trajectòria del dron i el va precipitar contra el terra abans que un gran terrabastall fongués la imatge. Quinze segons després d’un silenci incòmode, el Vicenç va demanar disculpes al tribunal i va oferir el seu cotxe per pujar a recuperar l’aparell.
De lluny estant allò que havien abatut a cops de ballesta els va semblar una màscara de sarraí caiguda del cel. S’hi van acostar silents, amb tots els miraments possibles, tot estrenyent l’objecte volador no identificat en una rotllana cada vegada més petita, com si fos una emboscada bèl·lica. Quan el van tenir a tres passes el motor del dron va deixar anar els darrers gemecs i tots, excepte el cavaller Guerau Montbui, van arrencar a córrer cap al castell. Estaven cansats de les astúcies que els enemics d’armes i de fe s’empescaven de tant en tant per reconquerir el territori. Els havien llançat pedres rodones de la mida d’un cap, boles de foc i també oli cremant. Els havien atacat de nit, després de dinar i en plena tempesta de llamps. Però des de la torre d’angles arrodonits els cristians s’havien mostrat tothora inflexibles. En aquell any 1032 i gràcies al bisbe i abat Oliba fins i tot estaven a punt d’enllestir la majestuosa capella del castell que un segle i mig enrere van deixar inacabada unes severes pestes i sequeres. La Tossa serà per sempre més nostra, proclamaven amb orgull, i res ni ningú, i encara menys una ferralla voladora, la farà perillar.
Guerau de Montbui va treure l’espasa i va girar panxa enlaire l’objecte estrany. Amb els quatre sensors mirant al cel, va alçar-la i va partir-lo d’un cop sec. Què coi és això?, es va preguntar. La porta principal del castell i la gran finestra del cantó de llevant era plena de caps que estiraven els colls amb el nervi de la curiositat.
- No patiu, no es bellugarà mai més! –va exclamar.
Després va observar una de les dues parts del dron, va provar d’endevinar-li les ales i va creure que una de les hèlices partides era una mitja lluna àrab. Aleshores va decidir demanar al Berenguer d’Oló, ferrer oficial del castell, que fongués la peça i l’afegís a les armes heràldiques que lluïen l’escut propi com a mostra de la seva supremacia sobre els enemics. Una vegada dins el castell es va guanyar una bona colla d’aplaudiments.
- No malmeteu esforços, senyors. Els servents del profeta Mahoma són forts i no han dit encara l’última paraula. Que obrin bé els ulls els guaites i continuïn amatents per prevenir-nos de nous atacs.
 Un cop enmig de l’esplanada del castell la Maica va descobrir de seguida les dues parts de l’aparell, amb els propulsors enlaire i els motors molt malmesos. Mentre l’Abel s’afanyava a recollir les peces escampades el Vicenç va esplaiar un dubte.
- No em quadra que s’hagi partit d’una manera tan violenta. L’impacte contra el terra devia ser fort però, tant?
- Jo no trobo per enlloc la meitat d’una de les hèlices –va afegir l’Abel. I la Maica, amb llàgrimes als ulls per la desfeta, va preguntar al tutor si aquell contratemps els faria baixar molt la nota del treball.
- De cap de les maneres! –va exclamar el Vicenç-. Ja veureu com el tribunal sabrà reconèixer la bona feina. Un contratemps el pot tenir tothom!
 Sense que ho sabessin ni la Maica, ni l’Abel, ni el Vicenç, ni el tribunal, ni tan sols el pare de l’Abel, acabaven de fer un descobriment sonat que a curt termini revolucionaria les possibilitats dels drons a escala mundial. El sobreescalfament de l’aparell quan reposava damunt la teulada de l’església de la Tossa havia provocat en el dron un curtcircuit capaç de canviar les coordenades de mobilitat en l’espai per les de temps. I de la manera més innovadora possible, aquell dia van fer història.